EL HAMBRE EN EL MUNDO, EL SIDA, EN ÁFRICA, ONG's, VACUNAS....:

CARLES MIRALLÉS GURI es Doctor en Medicina y Cirugía por la Universitat Rovira i Virgili. Ha trabajado en Salud Pública, en el área de *epidemiología en el Instituto Catalán de *Oncología y ha sido Asesor Clínico de VIH/SIDA por la Columbia University *Medical *Center en Nueva York. Además, ha realizado proyectos de cooperación en Mozambique y en el Perú por varias ONG's. Actualmente es Director Técnico de la empresa *Evaluación *Médica en Barcelona.

 

"Mientras la mitad de la población mundial busca algo para comer, la otra mitad está a dieta."


¿El hambre en el mundo, es solucionable?

Esta es una pregunta muy difícil de responder de manera categórica puesto que desde mi punto de vista nos encontramos con dos hechos irrefutables y a la vez contradictorios:
Objetivamente, desde el momento en que existen recursos naturales y los conocimientos agrícolas y ganaderos suficientes como para garantizar una producción de aquellos alimentos básicos y necesarios por una alimentación correcta el hambre en el mundo tendría que ser solucionable. Esto es así en estos momentos mientras la población no aumente desproporcionadamente.

Por otro lado nos encontramos con que una gran parte de la población mundial, principalmente en África, sufre desnutrición y enfermedades relacionadas con una mala nutrición mientras que la proporción de obesos en los llamados países del primer mundo ha aumentado hasta niveles próximos a poder ser considerada una pandemia. Mientras la mitad de la población mundial busca algo para comer, la otra mitad está a dieta. Ninguno de las dos mitades se alimenta adecuadamente pero tanto sólo una pasa hambre.

Queda claro pues que, desde mi punto de vista, el problema se encuentra en cómo se reparten estos alimentos, y consecuentemente la riqueza, entre la población mundial.

¿Quién es responsable? ¿Qué agentes están implicados?

Si se trata de un problema relacionado con la distribución de la riqueza los agentes responsables tendrían que ser aquellos que tuvieran responsabilidad y poder de decisión sobre esta. Aquí nos encontramos con un entramado de organizaciones internacionales (Banco Mundial, Fondo Monetario Internacional, Organización Mundial del Comercio), empresas transnacionales, intereses políticos (tanto de países desarrollados como otros en vías de desarrollo) que son los que deciden sobre la distribución de esta riqueza y alimentos.

Dirigentes de países del tercer mundo se enriquecen a título individual a base de promover leyes que por otro lado debilitan su país.

La pregunta obvia es ¿por qué estos organismos no deciden distribuir mejor esta riqueza? Y la respuesta es, desde mi punto de vista, igualmente obvia y clara: porque cada cual mira tan sólo por sus intereses. Y estos intereses son, básicamente, conseguir todavía más riqueza. Muchas empresas privadas no dudan al producir alimentos en zonas poco desarrolladas para ahorrarse costes de producción, los países económicamente más poderosos imponen políticas comerciales que los favorecen, dirigentes de países del tercer mundo se enriquecen a título individual a base de promover leyes que por otro lado debilitan su país, etc…

Cómo siempre que hay mucha gente implicada, es muy difícil depurar responsabilidades puesto que estas se diluyen entre todos los actores.

¿Qué podemos hacer los ciudadanos de a pie para mirar de poner nuestro granito de arena para ayudar a solucionar este problema?

Teniendo en cuenta que la mayoría de los ciudadanos no tenemos el suficiente poder de decisión directo respecto a las organizaciones mencionadas anteriormente como para poder influir en sus políticas, tenemos que utilizar una herramienta de influencia indirecta pero muy poderosa si se utiliza masivamente: actuar con coherencia y de manera responsable con nuestro consumo de alimentos.

¿Qué significa esto? Pues por un lado ser conscientes de nuestras necesidades de alimentación reales y consumir aquellos alimentos que nos pueden proporcionar una vida saludable. Hay que recordar que la obesidad es también una enfermedad de la pobreza: hoy en día es más barato consumir alimentos procesados poco saludables (por ejemplo bollería industrial) que no otros alimentos naturales (por ejemplo un zumo de naranja natural y bocadillo). Por otro lado no consumir aquellos productos innecesarios o provenientes de empresas de las cuales sabemos aplican prácticas abusivas o explotan a trabajadores de países en vías de desarrollo (este punto entiendo que puede resultar casi imposible… ¿cómo podemos saber qué empresas actúan éticamente y cuáles no? Obviamente nos podemos informar pero difícilmente podremos saberlo todo).

No obstante si la gente es más consciente de sus necesidades alimentarías y consume lo que necesita a un precio justo, el problema se podría solucionar pronto. Pero, ¿creéis que si preguntamos a la gente si pagaría más dinero por un producto por el cual se han garantizado los derechos de sus productores la gente diría mayoritariamente que sí? La respuesta es clara: miráis las ganancias de grandes superficies alimentarías y comparadlos con los de las tiendas de comercio justo existentes. ¿Que pensáis? ¿No será que todos juntos nos regimos por los mismos valores que los grandes organismos internacionales? Es decir: antes miramos por nosotros que por los otros. Dejo la pelota en el tejado para que la pueda recoger quién lo crea conveniente.

¿Todas las ayudas llegan SIEMPRE a lugar? O sea, si yo pongo un dinero por una ONG para ayudar a aligerar el problema del hambre, ¿TODO el dinero puedo tener la seguridad que llega para este fin? ¿No es verdad que muchas veces este dinero es desviado para otros fines, muchas veces políticos?

Durante la década de principios de los 90 se produjo un boom de creación de ONG's y se hace muy difícil diferenciar entre las que eran serias y las que estaban creadas con fines poco éticos. Esto levantó muchas dudas entre la ciudadanía que daba dinero a estas entidades. Con los años, las cosas se han ido metiendo en su lugar y actualmente y basándome en mi experiencia personal me atrevo a asegurar que todo el dinero de las donaciones a estas entidades se destinan al objetivo o proyectos de la ONG.

¿Esto quiere decir que los 50€ que una persona podría dar irán destinadas directamente a comprar comida que se entregará a una persona afectada por desnutrición? Difícilmente. Se tiene que tener en cuenta que las ONG tienen muchos gastos necesarios y que habitualmente las donaciones también pueden ayudar a cubrir (salarios de expatriados, automóviles, material médico, creación de clínicas y hospitales,…).

Personalmente no he visto nunca en ninguna ONG que se desviara dinero para  políticos, pero si que es verdad que muchas veces los propios órganos de gobierno del país obligan a que las ONG's paguen a algunos de sus trabajadores o funcionarios por  complementos salariales, desde mi punto de vista, desmesurados. 

¿Cuál es la realidad en estos momentos sobre el SIDA en  África? ¿Cómo se puede combatir?

La realidad es que África es el continente más afectado por el VIH/SIDA. La prevalencia de la enfermedad ha aumentado espectacularmente las últimas décadas afectando sobre todo la población mas vulnerable: mujeres, niños y adultos en edad de trabajar. Esto ha afectado gravemente las ya débiles economías de estos países y ha traído graves consecuencias a nivel social (huérfanos,…). Además la enfermedad está muy estigmatizada entre la población.

Mi opinión es que la mejor manera de combatir el SIDA en África es la educación. Y no me refiero tanto sólo a la educación sobre la enfermedad, sino a una mejora del sistema educativo del país en todos los aspectos. ¿Os imagináis como se puede explicar que es el VIH a alguien que ni tanto sólo sabe que es una célula? ¿O un virus? ¿O que tiene una gran falta de educación sexual?

"Está científicamente demostrado que una buena nutrición ayuda a que, en una persona infectada por el virus del VIH el SIDA tarde mucho mas tiempo a manifestarse."

Desde mi punto de vista las 3 patas del tratamiento del VIH son: Educación (sanitaria, nutritiva, general,…) + Antiretrovirales + Creación infraestructuras (hospitales, centros de salud,…). Y no es un trabajo de 4 días: llevará generaciones.

Según vuestra experiencia, ¿no creéis que si las condiciones a nivel nutritivo mejoraran, patologías como el mismo SIDA serían más fácilmente solucionables?

Si las condiciones nutritivas mejoraran las patologías como el SIDA se verían paliadas, pero esto no ayudaría especialmente a impedir la transmisión del virus del VIH excepto en los casos en que esta sea consecuencia de situaciones de exclusión social donde, por ejemplo, una mujer soltera acepta dinero (con los que comprará comida) a cambio de mantener relaciones sexuales.

Por otro lado, está científicamente demostrado que una buena nutrición ayuda a que, en una persona infectada por el virus del VIH el SIDA tarda mucho mas tiempo en manifestarse, mejorando por lo tanto a todos niveles la calidad de vida de esta persona.

Vea este video, por favor: ¿Qué podéis decir? 
 
 

Entrevista interesada al premio Nobel de medicina y descubridor del virus de VIH Luc Montaigner y editada de manera bastante perniciosa por Brent Leung, un conocido defensor de las teorías que niegan la existencia del VIH.

En el video hay que destacar que Luc acepta que el virus existe, que causa SIDA y que es mortal. Enfatiza la importancia ya conocida de actuar en diferentes niveles (preventivos, de tratamiento, higiene, nutritivo…) y especula sobre la posibilidad que una correcta alimentación pueda ayudar a una seroconversión las primeras semanas puesto-exposición, hecho no demostrado en ningún artículo publicado hasta ahora en la literatura. No parece aportar nada nuevo excepto abrir nuevas líneas de estudio que haría falta que fueran exploradas para demostrar su veracidad.

Siguiendo la línea del video y según su experiencia en el campo de la epidemiología, ¿no creéis que se nos ha hecho creer demasiado en las drogas y las vacunas como motivos por los cuales hemos alargado la vida sin tener en cuenta los cambios a nivel de tratamiento de aguas, residuos, excrementos y mejoras en la salubridad de los alimentos?

Está muy demostrado que no tiene sentido actuar tanto sólo en un nivel (vacunas, medicación) sin tener en cuenta el entorno donde se encuentra la persona (alimentación, medio ambiente,…). Ambas cosas son complementarías y así se presenta la mayoría de las veces a la sociedad. A pesar de todo existen medidas rápidas y que no dependen de la educación y cultura de la persona (como las vacunas). Estas ayudan a prevenir muchas enfermedades y salvan miles de vidas anualmente tanto en los países del primero como del tercer mundo. Desde mi punto de vista cada cosa tiene su función: las vacunas nos impedirán coger ciertas enfermedades, las drogas impedirán que una enfermedad progrese, y una buena alimentación y salubridad nos disminuirá las posibilidades de infección y fortalecerá nuestro sistema inmunitario.

¿Hay algo que creéis importante a añadir? ¿Hay algo que muchas veces hubierais querido hacer público y no habéis encontrado el momento o el medio para hacerlo?
La verdad se que no, acostumbro a decir todo lo que pienso a quien me pregunta. Muchas gracias por la entrevista.

¡¡¡¡¡MUCHAS GRACIAS!!!!!

 

ENTREVISTA AL SR. ANDREU GAVILAN, PRESIDENT D'AFCA (Associació de Fabricants i Comercialitzadors d’Additius i Complements Alimentaris)

Sr. Andrés Gavilán

“La ciència sense consciència és la runa de l'ànima”

Jean-Françoise Revel

ANDREU GAVILÁN I BRAVO. Llicenciat en Ciències Químiques. President d'AFCA. Professor de l'Escola Nacional de Sanitat. President del Comitè de Normalització d'aliments d'AENOR (Asociación Española de Normalización y Certificación).

“ELS ADDITIUS HAN PERDUT EL PARTIT ABANS DE JUGAR-LO”

1.      Què és AFCA i per què serveix?

L'AFCA va nèixer al 1979. Jo estic des de fa 10 anys i 5 com president. Les seves funcions són les de informar, formar i assessorar sobre sobre additius alimentaris, coadjuvants tecnològics i un món anomenat complements alimentaris, que són els ingredients que formen part dels aliments com són les vitamines, minerals, prebiòtics, probiòtics, superfruites, supercereals, polifenols, fitoquímics i altrestipus, inclosos els enzims. Menys els aromes que pertanyen a un altre associació, l'AFA. I les gestions que fem són tant d'informar sobre la legislació vigent i sobre ciències i tècniques que tenen a veure amb els temes dels additius com els suplements alimentaris així com formar. Cada any fem un curs de formació en tècniques i coneixements avançats sobre additius, complements alimentaris, i sobretot, darrerament, de manera emergent, de ingredients funcionals  (aquells que donen efectes saludables a nivell d'efectes de millora de qualitat de vida i reducció de possibles malalties, segons mana el capítol 13r i 14é del reglament 1924 de 2006). I una darrera part és l'assessoria, que vol dir que els nostres associats ens poden demanar: “com podem fer aquest tipus de barreja?”, “què em passa si utilitzo aquest tipus d'antioxidant?”, “quin tipus d'additius, edulcorants etc, he de fer servir per tal tasca?”. I també col·laborem amb les institucions com l'IRTA (Insitut de Receca i Tecnología d'Aliments), l'ACCA (Associació Catalana de Ciències de l'Alimentació), l'ACSA (Associació Catalana de Seguretat Alimentària). Actuem com assessors i col·laboradors de programes concrets. Estem per la tasca de tècnica i legislació d'aliments com també temes de tipus social com és alguns programes de reducció de greixos, de sals, i coses semblants. I això ho fem també a nivell nacional per AESAN (Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició) i altres conselleries d'altres comunitats autònomes. I ja fora d'aquest context, a nivell europeu col·laborem amb la Comissió Europea de Brussel.les i també amb l'EPSA (Agéncia Europea de Seguretat Alimentària). És un ventall bastant ample, ja que no volem deixar de formar, informar i assessorar sobre aquests temes tan interessants..

2.      Què és un additiu?

Ho faré d'una manera molt simple. Agafaré una de les definicions oficials. No és un ingredient per consum directe com pot ser una vitamina, un mineral,, una proteïna o un greix o un glúcid si no que s'utilitza per millorar l'aspecte, color, olor, sabor, textura, qualitat en general i la durabilitat d'un aliment. És a dir, fa lo que jo batejo com '”efectes tecnològics·”, no saludables. Sense variar de manera important la composició nutricional i fer confondre al consumidor sobre la natura i composició d'aquell aliment. Mai de la vida es pot utilizar amb aquesta intenció.

És divideixen en tres grans famílies. Amb el reglament 1333/2008 estan tots junts. Aquests grups són: colorants, edulcorants, i miscel.lanis. Colorants i edulcorants estaven separats dels miscel.lanis per que el seu efecte tecnològic, en aquest cas, edulcorar o colorejar, es produeix a nivells molt baixos. Què és molt baix en química alimentària? Que està per sota de 10 parts per mil.lió. O 10 mil.lígrams per kg i litre d'aliment. Mentre que els altres, en aquesta quantitat no fan res. Per tant, jo solc dir que l'additiu és com un maó que serveix per fer uns edificis que es diuen aliments. I és així, tots els aliments transformats necessiten d'aquests additius. Ja ser que després tenim el ciment i l'aigua, però la tasca que fa és de maó per poder fer aliments.

3.      Com, quan i per què es comencen a utilitzar els additius?

Això és molt antic. Estem parlant ja dels pobles sumeris, per tant estem parlant de fa  5000 a 7000 anys enrere. Ja, sense saber les propietats,  s'usaven nitrits, fosfats i sals i derivats que eren per conservar els aliments, altres eren per donar certs aspectes als aliments, inclusius alguns per donar aromes, sabors, sense saber ben bé per què ja que desconeixien l'analítica química. Potser era per intuïció o per que havien fet proves amb altres productes i veien que aquests, el que nosaltres ara anomenem additius tenien aquestes propietats. Però l'us massiu és dona en l'època grecorromana. Parlo de 500 a 600 a.C. Els usos més freqüents que els hi donaven eren per colorejar i conservar. I inclús en alguns casos per donar olor o sabor als aliments. Però ben bé no sabien que estaven fent.  No hi havien laboratoris per anàlisis clíniques per poder-ho determinar.

“Un additiu fa de maó per fer aliments”

4.      Per què, doncs, ara, es te tanta por als additius?

És un problema de desconeixement. Hi ha estesa una ignorància sobre el que són els additius. Els additius són, a diferència dels ingredients naturals, els grans desconeguts. Cada 4, 5 anys s'estan revaluant els seus aspectes toxicològics per garantir que el que està bé, continua bé. I quant es troba la més mínima dubte; una impuresa, un residu, o un contaminant extemporani, automàticament, es prohibeix el seu ús. O es redueix. Per exemple, es va trobar que la cartaxantina (E-161G), que sempre s'havia utilitzat per donar col.loració taronge, per que és un colorant natural que ve de la família de les xantofiles, per tant, te una bona família, amb un estudi a l'Institut Pasteur, van descobrir que produïa una retinopatia. Ràpidament hi havien dues condicions: o eliminar-los del tot, de qualsevol ús alimentari, o reduir-ho al màxim. I es va reduir l'ús tan sols en un producte francès. Les salsitxes d'Estrasburg. És l'únic on és admès, i en dosis baixes. Un altre exemple, però en un nivell diferent, per que és un colorant amb una molècula poliioadada, l'E-127, l'eritrocina, s'usava massivament per el tema de salsitxes i caramels per que donava un color rosat molt maco, però degut a aquesta presència, queda reduït a les “guindes" dels pastissos i poca cosa més. És a dir, sempre hi ha d'haver una relació entre si hi ha un grau de toxicitat que no el fa impossible de prendre, així doncs, el reduim.. Mai s'utilitza d'una forma massiva si no hi ha una bona relació. L'IDA (Ingesta Diària Admissible) és la quantitat màxima permesa per un dia. És la que fixa amb mg per Kg de pes corporal/dia la quantitat màxima d'un additiu sense risc per a la seva salut durant un llarg període de temps per una persona de 60 kg. Aquesta és la fórmula que s'ha fixat. Si l'IDA és gran, pot ser NS (no especificat) o NL (no limitat). En aquests casos no hi ha límit de dosi en l'additiu. Per el contrari, quant el límit es numèric, és a dir, a partir d'una xifre que pot ser de 0 a 200, aleshores, el producte ja minva la seva utilització. A pocs aliments hi han dosis baixes. Tot per garantir la salut i protecció dels consumidors. I això es fa amb freqüència. Per tant, no s'acaba d'entendre, que substàncies com els additius que estan contínuament per l'EPSA, com per la FDA americana sent sotmesos a avaluacions toxicològiques per si ha sortit una cosa de nova i si no és així, s'admet. No passa el mateix amb els ingredients naturals. Com per exemple els principis actius d'alguns bolets que són meravellosos: per exemple, l'ou de reig, l'amanita cesarea, boníssim i excel·lent gastronòmicament. Dintre de la mateix família hi ha l'amanita phaloides, que te la faloidina i la falina que produeixen la mort immediata. Aleshores, no s'acaba d'entendre que es pugui assimilar ingredients naturals i ingredients en general amb seguretat alimentària. Per que resulta que molts ingredients naturals com la sal, que si es prenen en gran quantitat, es produeix hipertensió arterial, el sucre en gran quantitat, hiperglucèmia,. No te massa sentit. Estic dient que és la dosi i no el fet de que sigui ingredient natural o additiu el que sigui perillós o que sigui saludable i innocu per la salut humana. 

La ciència te cada cop més mitjans  més coneixement. I si això es fes amb els ingredients, no menjaríem ni una truita a la francesa. Si això es fes ara mateix, això s'ha dit científicament, si ho féssim això amb les patates, per exemple. La patata te una substància que són les solanines, o el tomàquet te el falcarinol, un fitoquímic, o sigui, una fitoalexina, i si comencem a parlar, jo trobaria  amb tots els aliments, sobretot els cereals, les xaflatoxines, les micotoxines, que els posarien fora de joc i no podríem menjar pràcticament res. Menys aigua. Aleshores, compte!, posem noms i cognoms. Nosaltres, amb els additius, és l'únic que està controlat. Si tu ho controles, pots trobar coses bones o dolentes. Si tu no controles el que passa amb les llegums, les fruites, la carn, el peix, etc, doncs  no pots dir que és segur per que no ho has avaluat científicament i toxicològicament. Què passa? Amb els peixos, els salmonits, són molt bons per que tenen Omega 3, però tenen un contingut altíssim amb mercuri, molt més tòxic que la resta. Aleshores hem d'avaluar que val més la pena, la part positiva del nutrient que té, o la part negativa del tòxic que també en té? I això passa sobretot amb els cereals. Que hi han micotoxines del grup de les aflatoxines, que Deu n'hi do el problema que poden crear per la salut!!!. No diguem la llet amb l'aflacotoxina, la poma amb la batulina....tots ells tenen uns límits, i són aliments naturals, però no es permet que arribin a un cert nivell i hi ha un reglament que estableix aquests límits. I cada vegada va creixent. Que és el reglament 1881/2006. en aquest reglament es diu clarament que tot aquest tipus de plaguicides, micotoxines o ficotoxines que poden ser, que són uns elements que s'han descobert no fa molt anys,  que poden tindre un efecte tòxic per la salut semblant al que tenen alguns metalls pesants.

Dos additius amb mala premsa, l'aspartamo, un endolçidor, i el glutamat monosódic, un potenciador de sabor, no he vist cap estudi que l'EPSA digui que està d'acord. Amb lo qual vol dir que alguna part del protocol no està ben feta, o a nivell de les persones a que s'ha sotmès, la dosi, la sistemàtica, a nivell de què?. Per que si fos així, l'EPSA o la FDA si parlem de l'altre continent diria, “sí, estic d'acord i agraeixo a aquesta persona o institució que hagi fet aquest estudi que ens permetrà canviar el nostre protocol”. No he conegut cap ni un. Ni amb el glutamat monosódic ni amb l'aspartamo. No tothom està autoritzar a dir que això és tóxic o no. Gràcies a Deu tenim un organisme públic que és l'EPSA que és la que estudia tots els casos i dictamina. I si es tracta d'additius ho torna a fer al cap d'un temps per si hi han noves evidències, per garantir sempre la seguretat dels additius. És molt riscos dir una cosa sense tindre un recolzament científic d'una autoritat.

5.      Tot allò que veiem en un supermercat és saludable i segur?

Naturalment. Això és molt clar. Les autoritats sanitàries tenen inspectors. I no només a Espanya. Existeix una oficina, que això és poc conegut, que és la La FVO (Food and Veterinari Office o “Oficina Veterinària i Alimentària”), que te la seu a Dinamarca i són els encarregats de fer controls periòdics a tots els països membres de tots els aliments que comercialitzen. I vol dir a fons. A nivell, físic, químic, microbiològic i toxicològic. I si troba el més mínim, cridant l'atenció a aquest país membre, cosa que fins ara no ha succeït. Potser ha passat alguna vegada amb els temes microbiològics, amb els temes de la listeria, amb el tema de la legionella, però amb temes físics i químics, poquets. És més, tots els estudis que s'han fet a Espanya han trobat nivells baixíssims de contaminants. I dels additius que s'han determinat, els que estan, estan autoritzats i les dosis d'ús són les permeses. I això no ho dic jo. Està publicat. A  Catalunya a través de l'Agència de les Ciències de la Salut, a Espanya a través d'AESAN  i evidentment, l'autoritat europea. Agafan mostres, les revisen, i pobre d'aquell que no estigui dins l'ordre. Per això dic que en principi, tot el que està és saludable. Qui determina que no ho és?  l'autoritat sanitària és qui autoritza. No el consumidor. L'anàlisi determinarà si està present el que està autoritzat i si la quantitat que està, està admesa o no. És a dir, l'índex de salubritat d'aquell producte. Però el que està al mercat hi és per que està autoritzat. I  si és saludable? S'ha d'anar en compte. Si és saludable, es que dona beneficis a la salut. No és l'expressió que jo utilitzaría. No és el mateix que sigui saludable o tóxic. Saludable vol dir que dona efectes a nivell de salut i biodisponibilitat de nutrients, a nivell del benestar d'una persona, en funció de que no hi ha res tòxic que et faci mal que pugui minvar la salut.  I els additius tenen efectes tecnològics, que és el seu paper i la seva funció, i no ser saludables.

6.      Pel que fa als aliments processats, què són?

Un aliment processat és un aliment que ha estat sotmès a qualsevol tècnica de tipus físic, químic biològic o enzimàtic per arribar a un producte final que te uns paràmetres organolèptics desitjats.

“Si controléssim tots els aliments, no podríem menjar pràcticament res”

7.      Quin és el motiu d'al·lèrgies i patologies estranyes?

La directiva 2003/89 diu que tan sols hi ha un número d'aliments, i no additius, que s'han vist que produeixen intol.leràncies, i no al.lèrgies (aquestes poden arribar a matar), a la lactosa de la llet i gluten dels cereals.

És llegeix poc i malament.

Van sortir també els sulfits que produeixen intoleràncies.

Les al-lèrgies les produeixen les glicoproteines i els aliments que no les contenen no és un candidat a produir això. Aquestes es troben en alguns tipus d'aliments (llet, formatge, peix, api,..). Els que estan a la directiva 2003/89.

Els motius els hem de cercar en el medi ambient. Atmòsferes industrials, la majoria. Però sempre han d'haver-hi darrera glicoproteines. Si no n'hi han, doncs no, per que han de produir l'epitopo IgE , que és el que fa que realment, algunes persones, experimenten l'al.lergia i altres no.

8.      Per què millora la gent amb canvis dietètics?

Per que són lanitius: milloren i afavoreixen estats patològics disminuint els efectes negatius d'una dolència passatgera. Amb els aliments funcionals es minven molt els efectes, però no curen.

9.      Voldria afegir alguna cosa més que creieu important?

Els additius són els grans desconeguts, són perdedors sense haver jugat el partit, no se'ls hi dona ni l'oportunitat del dubte. És culpable abans de començar, encara que ho acreditis amb evidència científica de institucions de solvència i acreditades. I sempre serà perdedor.  Per raons que se'm escapen, continuaran sent perdedors. Davant del dubte, recomano que vagin als que en saben, i que sigui el professional de la biologia, la química, la medicina que li digui el que hi ha. Si no tinguéssim additius, no es garantiria que un aliment, recent pescat o collit al cap d'unes hores es pogués consumir. Hem de tenir confiança. Passa amb tota mena d'aliments de tipus vegetal, inclús l'aigua. Hem de tenir confiança amb les autoritats i el supercontrol de la comissió europea. Fan desaparèixer d'un dia per l'altre un aliment que contingui un determinat contaminant, sigui additiu o no. Per això també funciona la xarxa d'alerta, la xarxa de prevenció de riscos que funciona a tots els països d'Europa i que garanteix que un producte que conté un determinat contaminant, ja no parlo d'additius només, doncs pugui arribar a fer mal a la població. A partir d'aquí......

....i en el proper article: 

ES POT SOL.LUCIONAR LA GANA EN EL MÓN?, 

ÉS L'AVENÇ DE LA MEDICINA EL RESPONSABLE REAL DE L'AUGMENT 

DE LA MITJANA D'EDAT DE LA POBLACIÓ?,

QUÈ PASSA AMB L'ÀFRICA I LA SIDA?

no us ho perdeu!!!!!!!!!!!!!!!!!